Denuncia: la ley de memoria catalana impide identificar a responsables de violaciones de derechos
Historiadores y activistas piden a la Generalitat que no ponga trabas para investigar nombres de víctimas y represores
Mayte Piulachs
Una cuarentena de historiadores, archiveros y activistas denuncian que la Generalitat y la ley Memoria Democrática de Catalunya, que ahora se tramita en el Parlament, “pone obstáculos injustificados” a la investigación histórica, al derecho de la sociedad a saber a verdad y a identificar a los responsables de las violaciones de derechos humanos, según un manifiesto que han difundido este lunes y al cual ha tenido acceso ElNacional.cat. Los historiadores Agustí Alcoverro, Joan Villarroya y Pep Cruanyes, forman parte de la lista de firmantes del manifiesto, que va dirigido a la consellera de Justicia, Gemma Ubasart, y a la de Cultura, Natàlia Garriga.
En el manifiesto, se sostiene que “el conocimiento de los nombres de las personas que sufrieron violaciones, y los responsables de las violaciones es un objetivo necesario de conocimiento para alcanzar la verdad y, al mismo tiempo, un medio de reparación de las personas afectadas” y que “nunca se puede considerar una intromisión del derecho a la intimidad ni al honor, sino que es un medio necesario para restablecer el derecho a la dignidad de las personas”. Sin embargo, se indica que la ley de Memoria Democrática incluye “unas disposiciones restrictivas inaceptables en el derecho de investigación, que forma parte de la libertad de expresión”.
Derechos confrontados
El abogado e historiador Pep Cruanyes expone que actualmente se está limitando el acceso a documentación a personas afectadas, a sus familiares y a investigadores que impiden aclarar los hechos, como recuerda que recogen los tratados de la ONU. Un caso reciente es el de una persona que participó en una huelga de hambre cuando estaba en la prisión de mujeres y se han borrado de la documentación entregada los nombres de las otras mujeres participantes.
El argumento de la administración es que limita la información para cumplir la norma de protección de datos y el derecho al olvido o el derecho a la intimidad. Para los historiadores esta restricción “se hace de manera absolutamente desvinculada del contexto en que se tiene que realizar la investigación”, y añade que “no se articulan conceptos de cómo hacer posible y necesaria la investigación histórica a fin de que se puedan cumplir los objetivos de la ley de la memoria, de verdad, justicia y reparación; esenciales en una sociedad democrática que ha sufrido vulneraciones sistemáticas de los derechos humanos en regímenes autoritarios y totalitarios”.
Afirman que los diferentes órganos de derechos humanos de las Naciones Unidas (ONU) “han proclamado reiteradamente que, dentro de la justicia transicional en la cual se enmarca la ley de memoria, es esencial el derecho a la verdad como medio para poner fin a la impunidad de las violaciones graves sobre derechos humanos cometidos en regímenes autoritarios”. Necesidad – se sostiene- que incluye el derecho a identificar a los responsables de las violaciones y las circunstancias en las cuales se cometieron, como también la obligación de los estados a conservar los archivos que son prueba de estas violaciones individuales y colectivas”.
En el manifiesto se insiste en que “es contradictorio” que el proyecto de ley proclame el derecho a la verdad, justicia y reparación en una extensa relación de violaciones individuales y colectivas que sufrieron personas e instituciones durante la guerra y el franquismo, “mientras que al mismo texto imponga una interpretación restrictiva del derecho de acceso a la documentación y a la investigación“.
Muerte y 50 años después
En el manifiesto, se precisa que el concepto de derecho al olvido “es un concepto que los tribunales han relacionado especialmente con los buscadores digitales“, no para las investigaciones. También se recuerda que “el derecho a la protección de datos deja de ser efectivo con la muerte de las personas” a investigar o en haber pasado 50 años de los hechos.
Se concluye que “al ser actos de represión política, la restricción del acceso a los datos y documentos causa un perjuicio a las víctimas, ya que mantiene el silencio y la invisibilización que les sometió el Estado; es decir, mantiene la impunidad“. Por todo eso se exige que “se haga una regulación clara y precisa que garantice el derecho a la investigación histórica y la efectividad de las políticas de justicia transicional, con la debida protección de los fondos archivísticos, partiendo de los principios de interés general, de libertad, y de exigencia y responsabilidad personal como principios generales”.
El Manifiesto
MANIFEST SOBRE EL DRET D’ACCÉS A LA DOCUMENTACIÓ I A LA RECERCA
HISTÒRICA EN EL MARC DE LA MEMÒRIA HISTORICA
Honorables Senyores Conselleres Gemma Ubasart i Natalia Garriga:
Els sotasignats volem exposar la nostra preocupació per les directrius que des de la Generalitat de Catalunya es donen en relació amb l’accés a la documentació històrica i, especialment, pel que es
disposa al projecte de llei de la Memòria Democràtica de Catalunya que ara s’està tramitant al Parlament. Observem que les directrius estan posant obstacles injustificats a la recerca històrica i
al dret de la societat a saber la veritat en relació amb la Memòria Històrica.
Constatem que s’utilitzen conceptes genèrics com la protecció de dades, el dret a l’oblit o el dret a la intimitat de manera absolutament deslligada del context en què s’ha de realitzar la recerca i en
quin entorn es fa aquesta recerca. I, en canvi, no s’articulen conceptes de com fer possible i necessària la recerca històrica per tal que es puguin complir els objectius de la llei de la memòria,
de veritat justícia i reparació; essencials en una societat democràtica que ha patit vulneracions sistemàtiques dels drets humans en règims autoritaris i totalitaris.
Volem fet avinent que els diferents òrgans de drets humans de les Nacions Unides (ONU) han proclamat reiteradament que, dins de la justícia transicional en la qual s’emmarca la Llei de Memòria,
és essencial el dret a la veritat com a mitjà per posar fi a la impunitat de les violacions greus sobre drets humans comeses en règims autoritaris. Necessitat que inclou el dret a identificar els
responsables de les violacions i les circumstàncies en les quals es van cometre, com també l’obligació dels estats a conservar els arxius que són prova d’aquestes violacions individuals i
col·lectives.
És contradictori que el projecte de llei proclami el Dret a la veritat, justícia i reparació en una extensa relació de violacions individuals i col·lectives que van patir persones i institucions durant la guerra i
el franquisme, mentre que el propi text imposi una interpretació restrictiva del dret d’accés a la documentació i a la recerca. Contradicció que ens portaria a una situació difícil, que observem que
s’està començant a degradar. I que, alhora, tindria menys sentit, si es té en compte que aquesta llei, segon l’ONU és un deure de les administracions dels estats, per la qual cosa vincula a la
Generalitat, i que remet i recull com a un deure l’Estatut de 2006.
Així doncs, entenem i expressem que la llei ha de proclamar de manera clara, sense subterfugis, que els principis i objectius que declara són qüestions d’interès general. També, completant el que
disposa l’article 19 de la Llei del Patrimoni Cultural Català, cal que es declari integrant del patrimoni documental de Catalunya tota la documentació pública i privada relacionada amb la guerra, el
franquisme i la transició, per quant en aquest període posterior al 1978 es van seguir produint violacions de drets de manera individual i col·lectiva sense solució de continuïtat.
El concepte de dret a l’oblit és un concepte que els tribunals han relacionat especialment amb els cercadors digitals. No impliquen el dret de cap persona de fabricar-se un passat. Aquest dret no pot
impedir la conservació de les informacions i documents relacionats amb els fets i períodes d’interès general. Tanmateix, el pas del temps no té cap efecte restrictiu d’accés a la documentació, si no al
contrari, a diferència d’altres situacions estrictament personals que no siguin d’interès general.
Tampoc el dret a la protecció de dades -que deixa de ser efectiu després de la mort de les persones ha de representar cap obstacle per l’accés a la documentació d’institucions públiques i de persones
que han desenvolupat actuacions de caràcter públic, formant part de l’administració pública o actuant en procediments o accions que han comportat violacions de drets, i en general els
relacionats amb els objectius i fets declarats d’interès general per la llei de memòria. El Reglament de la UE (2016/679 del Parlament Europeu i del Consell de 27 d’abril de 2016 considerands 73 i
158)) sobre aquesta matèria deixa clar en diversos considerants les excepcions aplicables als principis generals per fer possible la recerca històrica com una qüestió d’interès públic. D’una
manera més específica en el considerant 158 diu que els estats membres també estan autoritzats a imposar restriccions als principis establerts de manera general “tractament ulterior de dades
personals arxivades per oferir informació específica relacionada amb el comportament polític durant els règims dels antics règims d’Estats autoritaris, o la protecció de l’interessat o dels drets i llibertats d’altres, inclosa la protecció social, la salud pública i les finalitats humanitàries. Aquestes restriccions han d’ajustar-se al que estableix la Carta i el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets humans i les Llibertats Fonamentals.»
Conseqüentment no es pot fer una interpretació adequada d’aquestes normes si no es té en compte el context i objectius marcats per la llei que són:
– Que les violacions de drets no suposen que les víctimes hagin comès cap delicte, malgrat estar sotmesos a processos sancionadors o qualificats de penals.
– Que en ser actes de repressió política la restricció de l’accés a les dades i documents causa un perjudici a les víctimes, ja que manté el silenci i la invisibilització que els va sotmetre l’Estat, és a
dir, manté la impunitat.
– Que el coneixement dels noms de les persones que van patir violacions, i els responsables de les violacions és un objectiu necessari de coneixença per assolir la veritat i, alhora, un mitjà de reparació
de les persones afectades.
– Que mai es pot considerar una intromissió del dret a la intimitat ni a l’honor, sinó que és un mitjà necessari per restablir el dret a la dignitat de les persones.
– Que el coneixement dels fets i la constatació pública de les violacions que van haver de patir les persones és un dels mitjans de reparació necessaris per restituir la veritat, tal com es va fer constar en la publicació del llistat d’imputats en la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.
La limitació a l’accés dels documents que darrerament s’està duent a terme, a les persones afectades, als seus familiars i als investigadors de ciències socials, impedeix el coneixement i una investigació adequada dels fets i les causes de les violacions i els responsables, que és una exigència de la justícia transaccional segons l’ONU.
Després dels anys passats dels fets i la inactivitat de les administracions és urgent que es garanteixi no només no només un reconeixement d’accés a la documentació dels familiars directes dels afectats, sinó també dels membres, delegats o representants de les entitats de memòria que juguen un paper fonamental en aquest àmbit de recerca, així com a tota persona qualificada que dugui a terme investigacions històriques, per tal de poder fer una investigació adequada i efectiva dels fets.
Per l’exposat exigim que es faci una regulació clara i precisa que garanteixi el dret a la recerca històrica i l’efectivitat de les polítiques de justícia transicional, amb la deguda protecció dels fons
arxivístics, partint dels principis d’interès general, de llibertat, i d’exigència i responsabilitat personal com a principis generals que caracteritzen el nostre dret.
Barcelona el dia 1 de febrer de 2024.
Relació de signats:
Agustí Alcoverro Pericay, Historiador UB
Joaquim Aloy
Ramon Alquezar.
Joan Boadas i Raset.
Enric Canals
Josep-Lluís Carod-Rovira
Elisenda Calbet Martinez
Jordi Casassas Ymbert Professor emèrit UB
Josep Clara
Agustí Colomines i Companys
Jaume Comellas
Josep Cruanyes i Tor, Historiador.
Montserrat Duch Plana
Maria Favà i Comta
Antoni Gavaldà Torrents
Antoni Gelong
Antonieta Jarne Modol
Pau Juvillà Ballester
Manel Lopez Esteve
Jordi Oliva i Llorens, historiador.
Montse Monbú
Ramon Panyella Ferreres
Pelai Pagès Blanch.
Alfred Pérez-Bastardas
Josep Pich Mitjana
Noemí Riudor Garcia
Àngel Rius
Anna Sallés i Bonastre
Carles Salmurri
Antoni Segura i Mas
Josep Serrano Daura
Josep Maria Solé i Sabaté.
Agustí Soler Regàs
Lluis Ferran Toledano Gonzalez
Francesc VilanovaRosere Vilardell
Joan Villarroy